Les eleccions a Galicia i Euskadi del 25 de setembre han posat de relleu algunes qüestions, que caldria tindre en compte.
Els resultats a Galicia posen de relleu, que malgrat els efectes dolents de la política del PP a l’hora d’administrar la crisi econòmica, de la continua successió d’escàndols per corrupció, en els que apareix implicat un nombre de significats dirigents o càrrecs públics del PP, o inclús el mateix partit, tot i això no ha estat motiu perquè els gallecs retiraren la seva confiança electoral al partit de la corrupció, que ha mantingut el seu resultat de majoria absoluta de fa quatre anys.
Es veritat que la societat gallega s’ha mostrat sempre molt conservadora, sent majoritàriament una societat rural, i en la que la influència de les creences religioses més ancestrals es troben presents, però no és menys cert que el vot conservador es troba també present a les zones urbanes i industrials en percentatges altíssims.
Per altra banda, ha estat un avanç important de les Marees a costa, fonamentalment del PSG-PSOE, que ha patit una derrota històrica, i també el BNG, en menor mesura, li ha passat factura l’actitud de no voler formar part de les Marees.
A Euskadi, el PNV es situa com la força més votada amb un diputat més respecte als anteriors comissis de 2012, EH-BILDU malgrat perdre 4 diputats, es situa en segon lloc amb 18 diputats, el més cridaner es que Elkarrequin-Podemos entra per primera vegada al Parlament Basc amb una presència important d’11 diputats, el que sumat als dos anteriors, significa que les tres quartes parts del Parlament d’Euskadi el conformen les forces pel DRET A DECIDIR, mentre el PSE-PSOE obté uns resultats que –No per esperats- tenen menys importància, rallant la marginalitat al bressol del socialisme. El PP perd un diputat quedant l’últim partit al parlament. Aquests resultats, han precipitat tota l’agenda política a l’Estat, i tenen conseqüències immediates a l’interior del PSOE, que ve arrossegant una crisi a nivell d’estat de fa anys, i que han anat perxejant a cada ocasió que els ha sorgit. El problema ve de llarg; a les eleccions de 1996 Felipe González es va negar a fer un govern amb PSOE-IU-PSC-IC que tenia els recolzaments suficients i li va entregar el govern en minoria a Aznar, es en eixe moment on comença la caiguda en picat del PSOE, des de 1996 a 2004 el PSOE no és capaç de recuperar el govern, i sols al 2004 que lamentablement el PP vol utilitzar els atemptats terroristes, manipulant la informació, se’ls torna en contra i el que totes les enquestes asseguraven com una victòria del PP, en 48 hores la indignació de la gent fa que es done la volta i els resultats donen a les eleccions com a perdedor al PP.
En aquest període de temps de 1996 a 2004 l’organització territorial que li feia guanyar les eleccions al PSOE, deixa d’existir com a tal i el PSC passa a ser una mera sucursal del PSOE, amb un procés de desfeta i de lluites tribals i personals.
Per altra banda el PSE-PSOE a les eleccions autonòmiques de 2009 aconsegueix 25 diputats sent la segona força després del PNV que té 30. El PP li proposa un pacte de govern que el PSOE accepta a canvi de que Patxi Lopez siga Lehendakari. A partir d’aquesta data sols hi ha que constatar la pèrdua de vots elecció rere elecció al País Basc.
A l’últim congrés es força per part d’un sector molt nombrós de les direccions territorials elegir el S.G. en primàries, pas aquest molt important, que lleva poder de decisió i marge de maniobra als anomenats “barons del partit”. Així i tot mai han donat per perduda la batalla com han demostrat des del 26J fins ara.
La que ha acabat. Ha estat una setmana enterbolida, en la que calia la prudència a l’hora de fer valoracions polítiques, una vegada ha saltat pels aires qualsevol possibilitat de govern alternatiu, ara toca pensar què fer.
Compromís ha estat en general al marge de les declaracions públiques, respecte a la crisi del PSOE, i crec que es el que havia que fer, els problemes interns són per resoldre’ls els afectats, i una vegada presa una decisió, més o menys acceptada hem de continuar treballant en el nou escenari que se’ns presenta.
Als nostres “socis estatals” estaria be que se’ls diguera alguna cosa, per tal de rebaixar eixe excés de sabuderia que mostren massa sovint per als temes que afecten a altres i tan poqueta per a les seves qüestions internes.
La meva opinió és que el diàleg entre les forces del canvi incloent el PSOE és més necessari si cap, en aquest escenari.
Si es convoquen noves eleccions – que ho dubte – la nostra campanya es contra la corrupció, contra el desgovern, contra les retallades i contra la impunitat del PP. Per un govern alternatiu, a favor d’un nou model de finançament, corredor mediterrani, més autogovern.
I si finalment anem a un govern del PP, en minoria, però amb suficient força per imposar coses aprofitant la debilitat del PSOE………. Nosaltres no podem aparèixer en cap moment com una força subalterna del PSOE, però tampoc ser els qui furguem la ferida, i fer més sang de la que tenen.
No oblidem que governem la Generalitat i molts ajuntaments, entre ells el nostre, fins ara des de fora i des de ja, també amb nosaltres, que ens necessitem, que es una ocasió per demostrar que som diferents. I que al PSOE com en totes les coses, mai tornarà a ser res com fa uns dies.
“UNA CRISI ES DEFINEIX COM l’INEVITABLE MORT DE ALGO VELL QUE ES RESISTEIX A QUE NAIXCA LO NOU”
De vegades pareix que lo vell guanya, però NO, es tant sols un miratge, i finalment la vida s’imposa a la mort, la prova es que el món continua girant i funcionant.
Alfred Botella Vicent
Portaveu Compromis pel Campello